Premsa

«Obres d'autors coneguts es van donar la mà en un concert en què [...] el cant va esdevenir un batec del cor encabit en un entorn barroc i d'excel·lent acústica. [...]

El concert es va iniciar amb la preciosa Cançó i dansa núm. 10 de Frederic Mompou. [...] Compactes les veus, amatents a la direcció, perfectament coordinades i harmonitzades, la coral cantava Festí nocturn, de R. Lamote de Grignon, un músic i compositor polifacètic. Seguia a l'ombra de l'altar Cançó de l'amor que passa, d'A. Pérez-Moya, i després —ai las!— l'esplèndida Del mal que pas no puc guarir, de Cristòfor Taltabull, que donava pas a una lírica i emotiva Jovenívola de Lluís Millet, moment en què el concert assolia un punt àlgid que feia estremir els sants Joaquim i Anna, vetlladors de l'indret. Es cloïa aquesta primera part amb Confidència, de Joaquim Serra, a manera de suaus remors de veus esponjoses i tendres.

El somni i la rosada, de Daniel Antolí, de gran bellesa vocal i molt lirisme, donava pas a Paraules de Lluís Companys, de Guzmán, tocada de majestuosa sonoritat, trista i melanconiosa, talment com la guerra i les seves misèries. Del mateix autor s'interpretava El sol, la rosa y el niño, un retorn a l'alegria. I al final, se'ns mostrava Federico García Lorca en Tres andaluzas, amb música de Manuel Oltra. Quin escruiximent! Quin final més brillant!

Dos bisos, El desembre congelat, en una difícil i bellísima versió, i El cant dels ocells, amb la soprano Eva Miñarro, de veu compacta, ferma i tendra. Unes veus encimbellades, dirigides amb passió i bona tècnica. Un goig, un gust.»

El 9 Nou, 15 de gener de 2007